Propietats de la dolçamara

Continguts

1 PROPIETATS DE LA DOLÇAMARA (Solanum dulcamara)

PROPIETATS DE LA DOLÇAMARA (Solanum dulcamara)

Característiques de la Dolçamara

Nom científic: Solanum dulcamara

Nom comú: Dolçamara, morella amargant, dulcamara.

Descripció: Planta arbustiva perenne de la família de les solanàcies de fins quasi 2 m de longitud. Tiges rèptils o enfiladisses amb difusa pilositat blanquinosa.

Fulles alternes, ovals amb llargs pecíols de fins a 8 cm de longitud. Molt diferents les inferiors que presenten lòbuls de les superiors que són senceres.

Flors violeta de fins a 2 cm de diàmetre amb estams que presenten anteres grogues, agrupades en cimes laxes que pengen cap a un sol costat.

Fruits en baia de color vermell al madurar, ovoides de fins a 1 cm de diàmetre. En terrenys humits ombrívols, boscos de ribera, al costat de corrents d’aigua o en les costes

Principis actius

Alcaloides: Solanina dulcamarina i solamanina (tiges i escorça), solaceïna, soladulcamarina, solamargenina (planta), solasodina (arrel), solanidina, soladulcinina i tomatidina (fruits), atropina (llavors).
Saponines: diosgenina, tigogenina i iamogenina (planta)
Tanins
Pectines

Partes activas: Tota la planta

Usos de la Dolçamara

Propietats medicinals:

ÚS INTERN

Internament, s’ha utilitzat com a sedatiu per les seves propietats narcòtiques, tal com ocorre en altres membres de la mateixa família entre els que es troben la belladona, l’estramoni, o la mandràgora. Respecte a aquests, les seves propietats narcòtiques no són tan potents.

Encara que es poden utilitzar les fulles i l’escorça de la planta, el més habitual és utilitzar les propietats depuratives i diürètiques de les tiges que no tenen branques per a depurar l’organisme en aquelles afeccions en què resulta necessari l’eliminació de líquids de l’organisme i la purificació de la sang:

En afeccions reumàtiques (Una forma habitual ha esta la utilització d’extractes fluids, que es poden trobar en les farmàcies, amb dosi que pot oscil·lar entre 1g i 3g diaris)
El mateix tractament ha estat utilitzat com a depuratiu per a tractar l’acumulació de líquids en els edemes de les cames o per a tractar la gota (es pot utilitzar també la decocció de les tiges al 10% durant 5 minuts. Beure un parell de tasses al dia. Augmentar progressivament la dosi fins a arribar a realitzar la decocció en una proporció de 20% per litre d’aigua).
En problemes de circulació per pressió arterial massa elevada o colesterol que comporten un fluid deficient de la sang, aquesta herba ha sigut utilitzada com antipletòric, reduint el volum de sang en l’organisme i facilitant la circulació (decocció mencionada anteriorment).
En problemes d’obesitat relacionada amb acumulació de líquids en l’organisme ocasionat per una micció insuficient (oliguria). La decocció de les tiges augmentaria les ganes d’orinar (propietats diürètiques) pel que es produiria una disminució del volum corporal (decocció mencionada anteriorment).
Igualment s’ha utilitzat per al tractament de les pedres del ronyó. A l’augmentar la micció s’aconseguiria reduir el risc de formació de càlculs renals o possibilitaria l’expulsió de les mateixes per la uretra.
El poder sedant d’aquesta planta s’ha utilitzat més esporàdicament per a pal·liar els atacs de tos en els asmàtics, especialment quan fa fred (beure d’una a sis cullerades diàries de xarop preparat que es pot comprar en farmàcies).
Pels seus efectes depuratius es pot eliminar aquelles impureses de la sang que es reflecteixen en la salut de la pell. Així doncs, per a “netejar la pell”, a més del tractament mencionat en el seu ús extern, s’han utilitzat les decoccions de les seves tiges, tal com s’ha mencionat anteriorment.

Dibuix de la dolçamara (Solanum dulcamara)

ÚS EXTERN

Externament, el líquid resultant de la decocció de les tiges es pot utilitzar per al tractament de les malalties de la pell, principalment en el que es refereix a l’èczema, la psoriasi, les úlceres (aplicar el líquid resultant sobre la zona afectada).
Els alcaloides d’aquesta planta, junt amb els d’altres solanàcies, formen part de certs preparats que s’utilitzen en investigació mèdica per a frenar l’avanç del càncer de pell.
Els fruits de la dulcamara formaven part de la cosmètica de l’Edat Mitjana. Amb ells es preparaven cremes que s’utilitzaven per a la bellesa cutis. Encara que hi ha referències de com l’aplicació de les baies fresques sobre les ferides obertes o les mucoses de la pell han produït reacciones adverses.

A causa de la seva toxicitat, s’aconsella no prendre preparats casolans realitzats amb dulcamara. Encara que no s’hagin registrat casos d’intoxicació humana, excepte els mencionats en certs escrits molt antics, el seu ús quedaria reservat als preparats realitzats per personal qualificat, atès que les quantitats que han d’administrar-se es troben molt pròximes a la dosi tòxica. En cap cas s’ha d’administrar a dones embarassades doncs pot provocar fàcilment l’avortament. En cap cas s’ha d’utilitzar durant la lactància o nens petits.

Per a solucionar les malalties mencionades anteriorment és millor acudir a un tractament de fitoteràpia més segur. Per a això utilitzar els enllaços ressaltats anteriorment.

Toxicitat de la Dolçamara

Alta. Les intoxicacions es produeixen per ingestió de baies especialment en els nois petits, per als quals els resulten molt atractives (la ingestió d’una dotzena de fruits per part d’un nen resulta mortal).

Pel seu sabor dolçàs la tija pot resultar també atractiva per als més petits, que poden mossegar-lo, encara que ràpidament s’adonen del seu error ja que els compostos al barrejar-se amb la saliva es transformen ràpidament i proporcionen un sabor molt àcid que facilita sigui escopit. Igualment, hi ha referència de textos antics que assenyalen intoxicacions en adults produïdes per ingestió de preparats de les seves tiges o escorça. Els alcaloides continguts resulten molt tòxics en dosi elevada produint lesions en l’aparell digestiu i en els pulmons. Un ingestió massa elevada pot produir necrosi en el fetge o edemes en els pulmons.

Quant als fruits, resulten molt més perillosos abans de madurar que és quan presenten una dosi més elevada de solanina. Quan estan madurs, només contenen saponines, que són menys tòxiques que la solanina. En aquest moment poden ser menjades pels animals sense que s’intoxiquin.

Símptomes: Dolors d’estomac, salivació, diarrea, problemes de fetge. En dosis elevades, disminució del pols, dificultat respiratòria, convulsions, parada cardiorespiratòria, mort.

Tractament: Rentat d’estómac, respiració assistida i assistència clínica en cas de dosi elevada.

Més informació sobre plantes