Flor de la passió, passiflora

Continguts

1 PROPIETATS MEDICINALS DE LA FLOR DE LA PASSIÓ

PROPIETATS MEDICINALS DE LA FLOR DE LA PASSIÓ

Detall de les fulles, flor i fruit

Característiques de la flor de la passió

Nom vulgar: Passionera, flor de la passió.

Nom científic: Passiflora caeurulea

Família: Pasifloràcies

Hàbitat: Natural de Centreamèrica, apareix com a planta cultivada en nombrosos jardins.

Característiques: Planta perenne de la familia de las pasifloràcies de fins a 9 m de longitud. Tiges trepadores, lenyoses. Fulles alternas, trilobades, verd fosques; brots tendres rogencs. Flors cremoses amb tints rosats pàl·lids. Fruits comestibles semblants a l’ou.

Components:

Alcaloides: harmano, harmina, harmol

Oli essencial

Flavonoides: quercetol, apigenol, luteolol

Eteròsids: saponarol, isovitexol, vitexol, isoorientina

Passiflorina

Ginocardina

Propietats de la passionera

ÚS INTERN

La passionera constitueix un dels millors remeis contra tot tipus de manifestacions nervioses. A diferència d’altres tractaments, aquesta planta no presenta contraindicacions. La majoria dels tranquil·litzants, especialment els de naturalesa química, tenen un efecte immediat però produeixen efectes no desitjables com l’habituació, la qual cosa requereix cada vegada dosis majors, u la somnolència, per la qual cosa han d’usar-se amb prudència en activitats en què hem d’estar “ben desperts” com la conducció o el treball amb màquines perilloses. Esta planta, per acció dels flavonoides, exerceix un efecte sedant sobre el sistema nerviós sense crear efectes depressius en el mateix. Entre les principals propietats, totes elles relacionades amb el sistema nerviós, podem mencionar les següents:

Sedant: Calma els nervis i relaxa l’organisme. Resulta molt adequada en aquells situacions d’estrès en que ens trobem molt nerviosos i excitats, per problemes personals o de treball. Especialment interessant quan la situació de desassossec no ens deixa conciliar el son i patim d’insomni. Es pot utilitzar també amb els petits o amb les persones grans, inclòs amb tractaments prolongats, la qual cosa els permetrà descansar millor a la nit. Molt aprofitable per a ajudar a aquelles persones que estan seguint un tractament contra la depressió o que tenen tendència a mostrar-se tristos u abatuts, en situacions com la recent perduda d’un ocupació, la mort d’alguna persona volguda, els problemes nerviosos relacionats amb la menopausa. També molt útil per a calmar els nervis en aquelles situacions en què les exigències del treball ens obliguen a enfrontar-nos a una situació estressant: exposicions davant del públic, exàmens, etc. (Infusió d’un parell de cullerades de la planta seca per mig litre d’aigua. Beure un parell de tasses petites al dia) (Maceració la quantitat que es desitgi de planta seca amb la mateixa quantitat d’alcohol durant una setmana. Filtrar i prendre unes 25 gotes al dia)

Calmant: Calma el dolor, especialment quan aquest estigui relacionat amb problemes del sistema nerviós, i afavoreix la desaparició d’una sèrie de símptomes físics que té el seu origen en problemes emocionals. Així serà molt adequat prendre algun dels tractaments anteriors en aquelles situacions en què es presenten freqüents dolors de cap (migranyes), una vegada el facultatiu hagi descartat que els seus orígens no procedeixin d’altres causes orgàniques més greus. Quan existeixin també una altra sèrie de manifestacions físiques que posseeixen un origen provadament nerviós (ganes d’orinar molt freqüents o orinar-se involuntàriament a la nit, la qual cosa es coneix com a enuresi nocturna, palpitacions i arrítmies cardíaques, problemes en la parla que impedeixen una locució fluida – problemes de tartamudesa – nàusees, dificultat en la respiració de caràcter nerviós, conegudes com a dispnea nerviosa etc.)

Espasmolítica: Les infusions o tintures de passionera resulten adequades per a evitar els espasmes involuntaris produïts per un sistema nerviós sotmés a estrès. Hem d’utilitzar aquests remeis quan se’ns presenten espasmes intestinals (“rampellades” a l’estómac) i sapiguen que aquestes tenen un caràcter nerviós. Molt útil per a combatre els dolors de la menstruació o els espasmes musculars.

Aparell circulatori: L’ús d’aquesta planta disminueïx la pressió arterial raó per la que és adequada per utilitzar-la en casos d’hipertensió arterial. (Prendre algun dels preparats vistos anteriorment durant uns 15 dies. En aquest cas es recomana no superar les quantitats establertes per a evitar que pugui ser tòxica)

ALTRES APLICACIONS

Propietats alimentàries: Les passioneres, anomenades també magranes per què els seus fruits recorden a les magranes, presenten fruits comestibles, sempre i quan es mengen ben madurs per a evitar que siguin tòxics (Veure toxicitat al final de la pàgina). Totes elles tenen propietats medicinals semblants a l’estudiada més amunt. Procedents de Sud-amèrica, s’han exportat a les regions tropicals d’Àfrica i Àsia. Existeixen més de 500 espècies d’aquest gènere en el seu lloc d’origen. Totes elles són comestibles, encara que hi ha algunes que són mes adequades com a aliment que altres.

Passiflora incarnata: Produeix un fruit que mesura algunes vegades les mides d’un meló. Aquest fruit es consumeix, generalment en forma de melmelada, en alguns estats meridionals d’EEUU. Ja va ser utilitzada pels antics Asteques per a tractar les mossegades de les serps, per la qual cosa la coneixien com “Llengua de serp” i els primers pobladors indis la utilitzaven com a aliment i com a desinfectant. (Imatge i informació sobre aquesta espècie)
Pasionaria vitifolia: Natural d’Amèrica central i Sud-Amèrica. Presenta flors molt grans que poden abastar els 10 cm. Els seus fruits comestibles tenen sabor a maduixa.
De l’espècie Passiflora Edulis, tenim dues variants: La Passiflora edulis edulis, anomenada flor de la passió púrpura o magrana púrpura, amb carn molt aromàtica, que recorda a l’albercoc. combina molt bé amb amanides, iogurts, i altres fruites preparades en macedònia. El seu fruit es denomina maracuyà, encara que l’autèntica maracuyà s’obté de la passionera groga (Passionaria edulis flavicarpa) amb un cultiu més estès que el de la flor de passió púrpura, ja que es pot trobar en la majoria de països sud-americans on és molt més apreciada que la primera. Ambdues són molt exportades a Europa on es consideren fruits exòtic. En aquestos dos casos, el suc s’obté batent la polpa i filtrant el líquid per a separar-lo de les llavors. El maracuyà, a més de menjar-lo cru, pot prendre’s en suc, resultant una beguda molt dolça i refrescant, prou rica en minerals, com el calci, el ferro i el fòsfor. Conté vitamines del tipus A, B i C fonamentalment i prou contingut en niacina, que resulta molt adequada per al tractament del colesterol i el perfecte estat dels nervis. El seu baix contingut en greixos la fa molt adequada per a dietes d’aprimament. Igual que la resta de les parts de la planta, presenta propietats tranquil·litzants i desintoxicants, no sols pel seu contingut en vitamina C i per la niacina, sinó també pel seu alt contingut en vitamina A què es converteix en Beta-carotè (Més informació sobre aquest component) i riboflavines Tots aquests elements semblen atorgar-li propietats anticanceroses.
Passiflora quadrangularis: De fruit oblong que arriba a mesurar fins a 30 cm molt saborós per resultar molt dolç, amb propietats medicinals per al tractament del colesterol. L’arrel és verinosa i s’utilitza per a eliminar els cucs intestinals. En la seva composició s’ha descobert serotonina, un potent neurotransmissor, necessària per al bon estat del sistema nerviós i les deficiències del qual són responsables de patologies com la depressió, certs tipus d’obesitat, comportaments obsessius, insomni, migranyes, etc. És la planta que conté la quantitat més elevada de niacina.
Passiflora antioquiensis: Natural de Colòmbia amb fruits grocs el·líptics i fulles de fins a 15 cm de longitud
Passionera mollissima: Produeix fruits molt primerencs i abundants. El seu contingut en sucre és més baix que en la resta de les passioneres.
Passiflora laurifolia: Natural de Colòmbia i Perú, amb fruit groc de fins a 8 cm i flors amb pètals rogencs d’una banda i verdosos per l’altre. Igual que la Passiflora quadrangularis, les seves arrels serveixen per a realitzar decoccions amb les quals s’eliminen els cucs intestinals.

El fruit de la flor de la passió blava (Passiflora caeurulea) no s’explota comercialment tant com els vistos anteriorment però també resulta comestible i presenta les mateixes propietats medicinals de les altres.

Toxicitat de la flor de la passió

La presència d’alcaloides uterotòxics no la fa adequada per a usar-la durant l’embaràs o la lactància. No es deu donar a petits menors de 3 anys i la quantitat subministrada a nois noies fins als 12 anys ha de ser proporcional al seu pes. Igualment, amb jovents i adults, no han de superar-se les dosis adequades per posseir passiflorina i ginocardina que són dos components cianogenètics, és a dir capaços de produir cianur en combinació amb els enzims corporals. Les intoxicacions es manifesten fonamentalment en forma de reaccions estomacals adverses. Altres reaccions amb dosis més elevades de les normal són la narcosi, o sentiment d’inconsciència o endormiscament i les al·lucinacions produïdes pels seus alcaloides que poden considerar-se psicotròpics i al·lucinògens.

Curiositats: El nom de Flor de la passió va ser concedit per la semblança del dibuix interior de la corol·la amb la corona d’espines de Jesucrist. També la quantitat d’estams recorda les 5 ferides en el seu cos, els tres estils, als tres claus amb què va ser clavat en la creu i els pètals representen als apòstols.

Cultiu: