Adaptacions de les plantes: fulles perennes i fulles caduques
Que un fulla sigui perenne o caduca és el resultat d’una adaptació de la planta al mig i depèn fonamentalment de les condicions climàtiques amb les que la planta es desenvolupa i de les peculiaritats del sòl on es troba arrelada.
En general podem dir que el fet de mantenir les fulles damunt dels arbres suposa un gasto de nutrients per a la planta, innecessari quan aquestes no exerceixen cap funció. Per aquest motiu la majoria dels arbres dels boscos de clima atlàntic són de fulla caduc. No té sentit que un faig (Fagus sylvatica) o un castanyer (Castanea sativa) mantinguin les fulles damunt de l’arbre quan, per les condicions ambientals l’arbre no pot absorbir els nutrients del sòl, donat que aquest normalment es troba gelat. Aquests arbres entren en una fase de repòs hivernal i deixen caure les fulles.
En els boscos mediterranis el funcionament és diferent. Prenguem, per exemple, el cas de l’alzina (Quercus ilex). L’alzina és un arbre de fulles perennes característica d’aquests boscos, és a dir petita i coberta de productes ceris que fan que tingui una cutícula foliar amb textura endurida, la qual cosa s’anomena fulla esclerofil·la. A més, la part inferior del fulla de l’alzina està coberta d’una pilositat blanquinosa.
 Fulles i fruits d’alzina (Quercus ilex L. sup. ilex), un arbre de fulla perenne adaptat al clima mediterrani. |  La carrasca (Quercus ilex L. sup. rotundifolia), un “cosí germà” de l’alzina, presenta uns caràcters de planta esclerofil·la superiors a l’alzina al tenir que adaptar-se a un clima més sec. |
Aquestes característiques de mida, de forma i de composició responen a una doble funció: protegir l’arbre de la deshidratació a l’estiu quan en el bosc mediterrani fa molta calor i l’aigua és poc abundant i protegir al fulla dels freds de l’hivern. A més hem de tenir en compte que l’arbre tanca els estomes de la fulla quan els recursos hídrics són pobres. Així doncs l’alzina aconsegueix disposar d’uns fulles que pràcticament no són funcionals en condicions desfavorables, amb la qual cosa aconsegueix la mateixa finalitat que veiem en un faig o en un castanyer, sense deixar caure el fulla.
Llavors quines avantatges té l’alzina amb respecte a un faig? L’avantatge principal és una major economia de nutrients. Construir tot el fullatge d’un arbre representa un gran esforç per a un arbre que precisa tenir molts recursos al seu abast per a aconseguir-ho, fonamentalment molta aigua. Una alzina pot aprofitar els moments favorables d’un clima mediterrani tan variable sense arriscar tant a canvi com ho fa un faig en un clima molt més predicible, sobretot quant a disponibilitat d’aigua.
Les plantes de climes mediterranis solen tenir les fulles petites i perennes, mentre en climes més humits i freds solen ser més grans i caduques.Les fulles petites són l’adaptació a un clima amb fortes radiacions solars, per a economitzar aigua. Les fulles grans poden absorbir més radiació en climes on les temperatures són més baixes però no tenen problemes en el subministrament d’aigua. Entre aquests dos models extrems tindríem tota una gamma de models diferents. Per exemple:
 Estepa (Cistus salviifolius L.), un arbust de fulla semicaduca |
– Plantes amb fulles semicaduques, que redueixen l’amplitud d’aquests òrgans, quedant en estat de semieixutesa damunt de la planta o deixant caure part d’elles en condicions ambientals d’eixutesa. Quan les condicions són normals, recuperen ràpidament el seu volum i quantitat. Les estepes (Cistus) presenten estes característiques.
 Echinocactus grusonii, una cactàcia que hi hi ha transformat els seus fulles en espines. |
– Plantes suculentes amb capacitat per a emmagatzemar grans quantitats d’aigua, que utilitzaran quan les condicions els siguin desfavorables. Moltes d’elles, com els cactus, han transformat les fulles en espines i s’han proveït de tota una sèrie d’adaptacions per a poder viure en llocs molt secs i calorosos. (Veure adaptacions de les cactàcies)
 Fulles de pi |
– Plantes amb fulles linears perennes en les pinàcies, que ocupen les zones més fredes del nord o les zones més elevades de les muntanyes. Aquestes fulles en forma d’agulla estan protegides, igual que ocorre amb les fulles de moltes plantes de la Mediterrània, amb substàncies cèries. Els seus estomes es troben molt enfonsats en la superfície foliar i són perennes per a aprofitar els escassos moments que els resulten favorables.
– Les adaptacions de les fulles són molt significatives en el bosc tropical plujós. Les fulles solen ser de mida considerable i amb marge agut i prominent, la qual cosa es coneix com “gotejador” la funció del qual és eliminar l’aigua que els sobra.
 Fulla típica del bosc tropical plujós (Pachira aquatica), un arbre que es pot trobar en les zones pantanoses d’Amèrica Central. |
Fins i tot arbres de distintes espècies orienten les fulles en la mateixa direcció per a evitar treure’s la llum entre ells o presenten estratègies per a girar-les evitant l’excessiva radiació solar o buscant la que els falta. Les fulles que ocupen el dosser superior del bosc solen presentar superfícies endurides per a resistir la forta radiació solar. Donat que no hi ha períodes estacionals molt marcats, les plantes, a diferència del que els passa en la resta de biomes, no presenten canvis definits segons l’estació i posseeixen els seus propis ritmes interns. Aquí la majoria dels arbres tenen fulles perennes, renovant-les parcialment de manera particular.
Més informació sobre fulles i plantes
17 Setembre, 2020
