Adaptacions de les flors

Continguts

1 Les flors
- 1.1 Flors pol·linitzades pel vent:
- 1.2 Pol·linització realitzada per animals (Pol·linització zoòfila)

Les flors

Les flors presenten caràcters que mostren adaptacions especialment realitzades per a una pol·linització més adequada. Entre aquestes podíem mencionar les següents:

Flors pol·linitzades pel vent:

Es calcula que un 20% de les espècies europees són pol·linitzades pel vent. La pol·linització anemofília o pol·linització realitzada pel vent, sorgeix de la necessitat que les plantes tenen d’adaptar-se a unes condicions ambientals fredes, on hi ha pocs animals pol·linitzadors. Entre les principals característiques que posseeixen les flors pol·linitzades pel vent podríem mencionar:

Un nombre molt petit d’òvuls i un nombre immens de de grans de pol·len, que augmenta les probabilitats que una planta sigui pol·linitzada. Es calcula que un avellaner (Corylus avellana L.) produeix al voltant d’uns 500 milions de grans de pol·len a l’any.
Els grans de pol·len d’estes plantes són més petits, més lleugers i presenten una superfície més llisa i eixuta, factors que faciliten el transport a grans distàncies. Tenim, per exemple, les grans emanacions de pol·len produïdes pels boscos de coníferes a la primavera o les dels cereals a l’estiu.
Aquestes flors no presenten pètals ni nectaris ja que no han d’atraure als insectes, les flors apareixen reunides normalment en aments les estructures de les quals, al ser més flexibles, permeten ser mogudes pel vent, desprenent el pol·len.

Flors masculines de pi blanc (Pinus halepensis Miller) a la primavera. Al moure les branques, si les flors estan madures, produeixen un núvol de pol·len.

Vegi’s detall augmentat

Pol·linització realitzada per animals (Pol·linització zoòfila)

La major part de les espècies de flors superiors estan pol·linitzades per animals. Aquestes flors presenten unes adaptacions diferents respecte a les vistes anteriorment:

Els grans de pol·len són més grans, o plens de substàncies apegaloses o d’estructures per a enganxar-se als cossos dels animals.
Aquestes plantes han desenvolupat estructures en les seves flors amb l’única finalitat d’atraure als pol·linizadors: Els pètals amb una coloració molt distintiva. A vegades els pètals són substituïts per peces del calze que canvien el color verd per altres més atractius per als insectes, que s’anomenen tèpals. Tindríem exemples com les de les tulipes (Tulipa) o buganvílies (Bouganvillea). Altres vegades, en comptes de pètals o sèpals, unes fulles adaptats, anomenades bràctees, exerceixen la mateixa funció. Les més famoses són les de la coneguda flor de Pasqua o Poinsettia (Euphorbia (Poinsettia) pulcherrima), la qual al posseir una flors grogues molt petites i poc vistoses s’ha vist obligada a desenvolupar unes bràctees rogenques molt cridaneres que simulen pètals.
A més del sentit de la vista, molts polinizadors, com els insectes, es senten atrets per l’olfacte. Moltes plantes, en principi poc atractives pels seus colors, desprenen certes olors que els resulten agradables als animals i els atrauen.
El gust és el tercer sentit que posseeixen els animals. Per a atraure’ls les plantes han desenvolupat uns òrgans especials anomenats nectaris. Generalment aquests es troben en la base dels pètals, encara que moltes plantes els tenen molt més amagats i apareixen al final dels esperons de la flor, com és és cas de l’esperó de cavaller (Delphinium). El pol·len és un element abellit per molts animals, que s’alimenten d’ell. Moltes plantes produeixen quantitats més grans de les necessàries per a reproduir-se amb la finalitat d’alimentar a certs animals. Al mateix temps, si aquests s’alimenten del pol·len sobrant respecten altres parts de la flor que podrien ser vitals per a la reproducció.

Tipus d’animals pol·linitzadors:

Ocells: Són els que pol·linitzen les grans flors tropicals. Aquests són fonamentalment colibrís els que, amb els seus llargs becs poden extraure el nèctar, al mateix temps que la seva peculiar forma de vol permet planar sobre les flors el temps necessari sense recolzar-se sobre les mateixes, feta que les espatllaria.

Els hibiscus (Hibiscus rosa-sinensis) són plantes pol·linitzades pels colibrís

Mamífers: Les flors nocturnes són pol·linitzades pels rats- penats. No presenten colors, però sí grans quantitats de pol·len. Són flors que apareixen penjades i separades de les fulles per a permetre que aquests animals les puguin diferenciar sense xocar amb la resta d’elements de la planta. Entre aquestes plantes tindríem els baobabs (Adansonia).
Insectes: Els elements pol·linitzadors de les plantes en els països temperats són fonamentalment els insectes. Entre estos podíem considerar els següents:
Escarabats: s’alimenten fonamentalment de les grans flors com la del nenúfars, magnòlies o lotus. Moltes d’aquestes plantes es caracteritzen per posseir olors que es consideren repugnants per als humans.
Mosquits i mosques: També es senten atrets per les olors de certes plantes no agradables per als humans com passa amb les mosques que se senten atretes per l’olor que desprèn la flor més gran del món: Rafflesia arnoldi.
Les papallones: La seva alimentació és més especialitzada perquè només poden extraure el nèctar, raó per la qual han desenvolupat les seves llargues trompes, que desenrotllen introduint-les en els òrgans especialitzats de la flor, anomenats nectaris. Les flors pol·linitzades per aquests insectes generalment presenten flors tubulars o amb esperons.
Borinots, vespes i abelles: Els borinots s’han especialitzat a pol·linitzar flors grans, a les que els resulta difícil accedir altres insectes. Les flors de certes papilionàcies, com la ginesta (Spartium junceum), només poden ser pol·linitzades per aquests insectes que són els únics que poden obrir els elements florals.
Les vespes s’alimenten de nèctar i de sucs de fruites, especialment a l’estiu.
Les abelles s’han especialitzat en alimentar-se del nèctar i del pol·len i, a diferència de les vespes, ho fan fonamentalment a la primavera. Constitueixen els principals insectes pol·linitzadors de la majoria de les plantes de climes mediterranis. Es calcula que existeixen més de 1000 espècies d’abelles en el Mediterrani. L’existència de plantes en aquesta regió tan riques en nèctars respon a la finalitat d’atraure aquests insectes. La relació entre aquests animals i les plantes que pol·linitzen és tan important que la desaparició d’unes portaria segurament a la desaparició dels altres.