Adaptacions dels cactus
Els cactus –cactaceae – es desenvolupen en llocs molt secs i calorosos, amb precipitacions anuals mitjanes inferiors a 200 mm i amb temperatures superiors a 45ºC. Per a poder sobreviure a aquests llocs tan extrems han hagut d’adaptar-se. Entre les adaptacions més importants mencionaríem les següents:
Suculència: És la capacitat dels teixits a acumular aigua. Com les pluges en els llocs on habitualment creixen els cactus són molt esporàdiques, aquestes plantes es veuen en la necessitat d’emmagatzemar en les seves tiges gran quantitat d’aquest líquid a què poden recórrer en els períodes de sequera. Un saguaro (Carnegiea gigantea) d’1 tona de pes és capaç de pesar fins a 10 tones després d’una tempesta, amb la qual cosa ha absorbit uns 9000 litres d’aigua. Amb aquesta provisió pot aguantar fins a dos anys de sequera.
La pròpia forma de les tiges dels cactus responen a la necessitat d’acumular aigua. Els plecs responen a la necessitat d’aconseguir una major superfície amb una menor exposició al sol, amb la qual cosa s’evita la perduda d’aigua. A més, actuen com veritables “manxes” permetent que la planta pugui expandir-se quan absorbeix líquid. D’aquí que, després de “beure” molt, presenten formes més arredonides i menys angulars.
Detall de les espines inserides sobre les areoles en el Tricocreus validus |
Espinescència foliar: És la transformació de fulles en espines, excepte en Pereskia i Pereskiopsis. Amb això es redueix l’evaporació i es protegeix de l’atac dels animals. els que en molts casos es veuen obligats a aprofitar aquelles parts més vulnerables, com els fruits o les llavors.
D’aquesta manera, aquestes plantes asseguren a més la dispersió de l’espècie.
Aquesta transformació porta l’aparició d’unes zones especialitzades en el lloc on naixen les espines, anomenades areoles, en forma d’enduriments. Aquestes zones equivaldrien a les branques en la resta dels vegetals.
Pubescència: L’aparició de pèls en algunes d’aquestes plantes respon tant al desig de reflectir els rajos solars, per a evitar la deshidratació o protegir-se de les cremades, com a la intenció de protegir-se de les baixes temperatures nocturnes.
Espècies amb pubescència solen viure habitualment en llocs elevats on es produïxen grans contrastos tèrmics entre el dia i la nit, tal com ocorre en el genere Oreocereus, que habita en la cadena andina.
 Detall dels pèls de l’Orocereus celsianus |
Adaptacions radiculares: Donades les peculiars condicions en què es produeixen les pluges, els cactus han desenvolupat un sistema radical molt peculiar. Les seves arrels són poc profundes (l’aigua de la pluja es filtra ràpidament en capes profundes, i per tant inabastables per a aquestes vegetals).
Com han d’absorbir el màxim volum d’aigua de la pluja en poc de temps, les arrels encara que poc profundes, s’estenen molt en longitud, amb la qual poden abastar una gran àrea. Així les arrels d’un saguaro de 15 m poden arribar a estendre’s fins més de 20 m de distància de la tija.
Morfologia caulinar: D’igual manera són molts els cactus que impregnen les tiges de substàncies cèries, esters, amb la finalitat de protegir al vegetal de l’evaporació.
La mateixa estructura del teixit extern, molt més gruixuda proporcionalment que la resta dels vegetals respon a la mateixa intenció.
Metabolisme àcid (C. A. M): El particular procés fotosintètic que porten a terme les plantes crasses, entre les que es troben els cactus, explica com aquestes plantes han evolucionat per a suportar condicions de sequera ambiental extraordinàries.
 Veure animació en flash del metabolisme C.A.M |
La majoria dels vegetals en el procés de la fotosíntesi necessiten obrir els estomes per a absorbir diòxid de carboni i expulsar oxigen, amb la conseqüent perduda d’aigua per transpiració.
Els cactus només obrin els estomes a la nit,per a evitar la deshidratació. Així doncs l’intercanvi de gasos es realitza en la foscor. Els cactus expulsen l’oxigen a l’atmosfera i absorbeixen diòxid de carboni, que es manté en forma d’àcid (generalment àcid màlic) fins al matí següent quan la planta, en presència de la llum solar, realitzarà la funció clorofíl·lica i extraurà el diòxid de carboni de l’àcid per a transformar-lo en sucre.
Aquest procés es denomina C.A.M (Crassulean Acid Metabolism) perquè fou observat per primera vegada amb les crasulàcies
Veure adaptacions de les fulles
Més informació sobre els cactus
17 Setembre, 2020
