Estratègies dels amfibis per a evitar els depredadors
¿Els amfibis tenen molts enemics?
La granota verda o granota (Rana perezi), l’ofegabous (Pleurodeles waltl) o el gripau d’esperons (Pelobates cultripes) són amfibis que tenen molts depredadors perquè la seva pell no té verí, com en el cas de la granota verda o estan proveïts d’un verí de baixa activitat, si ho comparem amb altres espècies d’amfibis o bé no estan protegits per tants mecanismes de defensa.
Altres animals com el gripau comú (Bufo bufo), el gripau corredor (Bufo calamita), el tritó verd (Triturus marmoratus) o el gripau gegant (Bufo marinus) tenen a la seva pell unes glàndules secretores d’una substància irritant i força tòxica que els protegeixen de l’atac d’un nombre important de depredadors.
Quins depredadors d’amfibis són els més importants a Espanya?
La granota comuna es veu sotmesa a l’atac de tot tipus d’enemics naturals, des d’insectes aquàtics quan són larves, fins a colobres d’aigua i altres rèptils però també per una gran varietat de mamífers carnívors i aus aquàtiques. En canvi, el gripau comú i altres amfibis proveïts d’un potent verí estan fora de perill de moltes aus i mamífers, ja que poques espècies dins d’aquests dos ordres de vertebrats s’atreveixen a fer-los una mossegada.
Entre els vertebrats, els ocells destaquen sobre els mamífers com a depredadores d’amfibis. Aus camallargues com el bernat pescaire (Ardea cinerea), però també aus rapinyaires com el milà negre (Milvus migrans) són grans enemics dels amfibis. Entre els rèptils, a Espanya, la serp d’aigua destaca per ser un important depredador d’aquest grup de vertebrats. Les tortugues o tortugues d’aigua dolça també poden menjar amfibis, sobretot les seves larves, però a menor escala. Els escurçons en ocasions s’alimenten de gripaus.
Dins dels mamífers, els mustèlids són grans caçadors d’amfibis. A Espanya, la llúdriga europea (Lutra lutra), el visó americà (Neovison vison) o la fura de bosc (Mustela putorius). En canvi, altres espècies de mustèlids com el teixó o la mostela no solen menjar amfibis. Altres mamífers que acostumen a depredar sobre els amfibis són el porc senglar, la rata gris, la geneta o la mangosta comuna.
Els mateixos amfibis poden també menjar altres amfibis, com la granota verda, que s’ha vist que és capaç de practicar canibalisme sobre exemplars més petits, siguin larves o individus immadurs. El gripau d’esperons o l’ofegabous poden menjar altres espècies d’amfibis de mida clarament superior a elles, com la reineta meridional (Hyla meridionalis).
Quines estratègies tenen els amfibis per a evitar ser menjats pels depredadors?
Els amfibis són animals de cos tou i mida relativament petita, motiu pel qual la seva presència podria ser vista a ulls d’un animal carnívor o omnívor com una font important d’aliment. No obstant això, al llarg de l’evolució, aquests vertebrats han ideat estratègies per protegir-se dels seus enemics naturals com:
- Verí irritant i tòxic: Molts amfibis tenen glàndules a la pell, com les glàndules paròtides, situades darrere dels ulls, encarregades de secretar verí.
- Posicions dissuasòries: Davant d’algun perill, aquests animals poden adoptar temporalment una posició que intimidi al seu enemic, donant-li una aparença de major grandària.
- Capacitat de salt: Els amfibis d’aspecte més esvelt, estan proveïts de fortes potes posteriors amb les quals poden donar salts per a evitar, si és el cas, a algun depredador que s’acosti massa a ells.
- Colors de camuflatge: Molts amfibis tenen colors que els fan possible confondre’s amb l’entorn. Aquest tipus de coloració, anomenada coloració críptica, és típica de les granotes arborícoles, de color verd com la vegetació.
- Colors d’advertència: Alguns amfibis verinosos han ideat una estratègia contrària a la del mimetisme i adverteixen així als seus possibles depredadors que no són bons per a menjar per la seva toxicitat.
- Gran mida metamòrfica: Per a les espècies amb mecanismes de defensa menys eficients, un període larvari més llarg implica minimitzar l’assetjament dels múltiples depredadors que els aguaiten als amfibis fora de l’aigua i possibilita que els seus individus que acaben de completar la metamorfosi adquireixin una major grandària, el que evita també en bona mesura la depredació.
¿Els amfibis estan fora de perill dels enemics amb el seu verí?
Els gripaus, com el gripau comú (Bufo bufo), estan protegits pel verí de la seva pell, que secreten unes glàndules especials, anomenades glàndules paròtides, però només fins a cert punt. Alguns animals són immunes al seu verí, com la serp de collaret, i altres espècies han ideat estratègies per a evitar-ho.
És per això que els gripaus no es lliuren de l’atac de mamífers especialitzats en menjar amfibis, com la llúdriga o la fura de bosc o fins i tot la rata gris (Rattus norvegicus). Aquests mamífers mustèlids deixen sense consumir les parts més tòxiques dels gripaus, com el cap, per a evitar la toxicitat de les glàndules de la pell d’aquests vertebrats.
L’atac d’aquests animals sobre els anurs bufònids acostuma a ser descobert per la presència en llocs propicis, com prop de les basses, d’exemplars que no estan del tot menjats.
Les aus també han après a manipular els amfibis tòxics més grans, retirant abans la pell. No poden dur a terme aquestes mateixes aus la depredació parcial cap a amfibis de talla més petita, com el gripau corredor, de manera que aquesta espècie queda lliure dels seus atacs.
La petita granota arborícola ibèrica, la reineta, malgrat la seva reduïda grandària, també està protegida per un verí de naturalesa irritant. Així i tot es veu assetjada per diversos depredadors quan es dirigeix a l’aigua per a reproduir-se. La resta de l’any, està relativament fora de perill, gràcies als seus costums arborícoles i al seu caràcter tímid.
Més informació sobre altres animals.
16 Setembre, 2020
