Opi i derivats

PROPIETATS DE L’OPI I ELS SEUS DERIVATS

Ús

L’opi procedeix del làtex sec que s’extrau per tall de les parets de la càpsula del cascall. Hi ha tres maneres principals de consumir-lo:

– Com a producte per fumar (Chandoo): requereix una manipulació que consisteix en assecar el producte extret del cascall, dissoldre’l, i sotmetre’ l a un procés de fermentació d’ aproximadament un any amb el fong Aspergilus niger. Aquest ús seria el principal.

-També es pot ingerir sense transformar-lo amb chandoo, tal com passa en els països musulmans.

-A vegades s’arriba a menjar la planta directament, com es el cas del kenaar persa

Història

Hi ha indicis històrics del seu ús en el imperi Egipci 1500 a.C. com analgèsic. L’expansió dels musulmans el va portar a l’ Extrem Orient en el segle VII d.C., arribant fins l’Índia. Mongòlia monopolitza el seu comerç durant molt anys, portant-lo fins la Xina. Posteriorment, en el segle XVIII, el seu ús, impulsat pels guanys econòmics de l’ imperi Britànic, fou aclaparador a la Xina i va afectar milions de consumidors quant era majoritàriament fumat en aquest país així com en Europa i Amèrica. En el segle XIX, hi ha que fer menció especial a la dependència del làudan, un preparat farmacèutic format a base de extracte d’ opi, safrà i vi. El descobriment de la xeringa va suposar nous usos pels derivats de l’ opi que serien els següents:

Derivats

– La morfina: Una substància formada per cristalls incolors o blanquinosos, descoberta per l’ ajudant de farmàcia alemany Friedrich Sertürner, fou especialment emprada durant la guerra franco- prussiana en el segle XIX per combatre el dolor. Posteriorment, el seu ús es va fer extensiu dins la societat burgesa francesa. Emprada principalment com un potent analgèsic en medicina, però també en casos de xoc traumàtic i hemorràgia interna. És, a més a més, un bon antidepressiu i emètic. S’ administra normalment per via intravenosa, però també pot ser ingerida. El seu ús continuat provoca els següents desordres corporals: alteracions de la tiroide, pàncreas, lesions en els centres nerviosos i respiratoris, sequedat de la pell i nerviositat.

– La heroïna (cavall): Descoberta per síntesi a partir de la morfina en 1806 per l’alemany Dreser. Inicialment va tenir un resultats espectaculars en la curació de la tuberculosi. Quan es va intentar aplicar-la com a substitutiu dels efectes drogo-dependents de la morfina, les conseqüències encara van ser mes desastroses que les de la droga que volia substituir. Requereix cada vegada dosis més elevades i els seus efectes duren molt poc. A més de la necessitat d’obtenir-la a qualsevol preu (delinqüència i tràfic de drogues) hi ha que mencionar les conseqüències negatives que comporta el seu consum a l’ organisme humà (grans trastorns en el bulb raquidi) i el perill que suposa la seva adulteració.

– La codeïna: (C₁₈H₂₁NO₃H_2O) èter derivat de l ‘opi, extret en 1832 pel químic francès Pierre-Jean Robiquet. Amb propietats similars a la morfina i molt menys addictiva. Es dissol al arribar als 157 º C. S’ empra com antitussiva, antiespasmòdica i sedant en forma de xarops. Es por extreure tant de l’opi com de la morfina.

Característiques generals

Tots aquests productes es caracteritzen, a més de ser antitussius i antidiarreics, per crear un estat d’eufòria i d’aïllament respecte al món exterior. Tots ells estan inclosos dins del que es coneix com a tòxics que creen dependència, que es caracteritza fonamentalment per la presència d’ aquests símptomes tant evidents:

1) Necessitat compulsiva de consumir el tòxic.

2) Necessitat de consumir el tòxic en dosis cada vegada més grans. (El cos s’acostuma a la droga i precisa cada vegada de dosis superiors – fenomen de la tolerància.)

3) Impossibilitat de prescindir de la droga. El que es coneix com a síndrome d’abstinència i que es podria resumir com la sensació de dolor que experimenta el cos quan els efectes de la droga han passat, a més d’ altres símptomes com tremolor, nàusees o diarrees.

El seu ús prolongat produeix un deteriorament de l’organisme per degradació de l’aparell respiratori, trastorns alimentaris amb pèrdua de pes per desnutrició i problemes circulatoris.

Una solució

– La metadona: Sintetitzada com analgèsic a partir de la II Guerra Mundial, es emprada des dels 60 per combatre l’ addicció a l’ heroïna. Sembla ser que el seu ús diari pot portar a la curació al ser una droga que no comporta el fenomen de la tolerància, l’estat psicològic d’ eufòria i el síndrome d’abstinència propis de l’heroïna.

TORNAR CASCALL

Més informació sobre plantes

Escrit per Editorial Equip de Botanical-online encarregat de la redacció de continguts

24 Novembre, 2020