Propietats de les albergínies (Solanum melongena )

ALBERGÍNIES, BONES PER A LA CIRCULACIÓ

Característiques de les albergínies

Les alberginieres (Solanum melongena) són plantes procedents de l’Índia on van ser cultivades fa mes de 4000 anys. Arribaren a Europa a través d’Espanya on havien estat portades pels Àrabs.

Posseeixen un fruits comestibles anomenats albergínies. Inicialment van ser uns fruits considerats de molt mala reputació, perquè pensaven que el seu consum produïa bogeria, fins al punt que Linneo (botànic famós) va batejar aquesta planta com Solanum insanum encara que posteriorment li va aplicar el nom científic actual.

Propietats de les albergínies

Constitueixen un dels aliments més adequats per a millorar la circulació. El seu consum redueix el colesterol i ajuda a prevenir l’arteriosclerosi. Resulta molt útil menjar aquesta fruita quan hem ingerit una àpat abundant en greixos, com a carns o formatges, perquè serveix per desengreixar i no permeten que els àcids grassos saturats es dipositin en les artèries a l’expulsar-los a través dels intestins. També estimulen la bilis, així que resulten molt adequades quan el nostre fetge precisa una ajuda extra per a dissoldre els greixos.

Si realitzem una pasta picant la fruita, la podrem aplicar sobre la pell exercint un efecte suavitzant i de molta utilitat per a les cremades, especialment les solars. D’igual manera, aplicada sobre les zones dolorides del cos afectades per malalties reumàtiques, té un efecte balsàmic calmant els dolors.

Resulta molt adequada en dietes d’aprimament pel seu alt contingut en aigua que supera el 90% i especialment pel seu baix contingut calòric. El seu consum aporta minerals, com el fòsfor i ferro, junt amb el calci, el sodi i el potassi. La seva aportació vitamínica és pobra comparada amb altres fruits, verdures o hortalisses. Posseeix vitamines C, A, B1 i B2.

Sembla que el seu consum inhibeix el creixement de les cèl·lules canceroses en l’estómac, de tal manera que en certes zones el seu suc es pren per a prevenir aquesta malaltia. L’aplicació del mateix en animals que posseïen lesions estomacals precanceroses, ha donat resultats positius, encara que no s’ha demostrat el mateix amb els humans. La utilització del suc fresc resulta perillós, per tractar-se d’una planta pertanyent el la família de les solanàcies, igual que la domèstica patata (Solanum tuberosum), la misteriosa mandràgora o el polèmic tabac. Totes elles contenen alcaloides que resulten tòxics per a la salut. En el cas d’aquests fruit el principal és la solanina, del qual en posseeix prou, encara que menys que la patata (veure les característiques d’aquest verí). Per aquest motiu, igual que ocorre amb la patata, és necessari menjar el fruit cuit i en cap moment ingerir les fulles que resulten molt perilloses. Les persones amb afeccions cardíaques haurien d’abstenir-se del seu consum pels efectes excitants que exerceix la solanina sobre el cor.

Segurament al no tenir en compte aquestes consideracions el seu consum va produir inicialment resultats negatius, fet que va donar a aquesta planta la seva mala fama fins al punt que se la va anomenar inicialment com “poma boja” o “poma de la ira”. Per la forma del seu fruit els anglesos coneixen a la planta com “planta-ou” (Eggplant).

La millor manera de consumir-la és guisar-la al forn en combinació amb ceba, all, o altres hortalisses a les què realça el sabor i fa la funció de pa. No resulta agradable menjar-la bullida. És molt apetitosa quan es menja fregida, però, per la seva peculiar textura, absorbeix molt d’oli i no resulta recomanable per a les persones obeses.

Composició de l’albergínia

Més informació sobre plantes.

Escrit per Editorial Equip de Botanical-online encarregat de la redacció de continguts

26 Gener, 2021